Acompanyament emocional a les famílies: tenir un espai per a mi

Aquest és el segon article elaborat en relació a la proposta d’acompanyament emocional online que s’ha ofert des de l’AMPA per a les famílies de l’escola en relació a l’alarma pel Covid-19 i la situació de confinament i progressiu desconfinament. Fa unes setmanes van tenir lloc dues sessions d’acompanyament online facilitades per dues terapeutes Gestalt que van oferir un espai on les famílies poguessin compartir les dificultats que estaven experimentant, amb la idea de que el mateix fet de compartir, expressar i escoltar els altres, ajuda a transitar emocionalment allò que estem vivint.

Després d’aquestes sessions, l’equip va escollir dos temes que havien sortit molt per elaborar uns articles que poguessin servir també per a totes les famílies que no van assistir-hi. El primer article versava sobre l’exigència i les autoexigències, proposant un exercici que pogués ajudar a tothom a treballar aquest aspecte de manera personal.

En aquest segon i últim article abordarem la necessitat de tenir cura de mi per tal de poder tenir cura dels altres. Estem en procés de desconfinament però enllacem amb les vacances escolars i per tant continuem amb el repte d’atendre les necessitats dels infants 24h al dia, moltes vegades intentant compaginar aquesta cura amb altres obligacions professionals.

Tenir fills petits significa tenir un petit ésser que necessita la nostra atenció i acompanyament constant. No només els hem d’alimentar, vestir, tenir cura de la seva higiene, etc. sinó que els infants necessiten també de l’acompanyament emocional, que es dona a través de la presència i la mirada.    

Aquesta atenció constant pot ser esgotadora, per molta voluntat i atenció que hi posis. Estar amb l’atenció posada en la necessitat dels altres, encara que siguin els teus fills i filles i per molt que te’ls estimis, significa que queda poc espai per posar l’atenció en un mateix o en una mateixa, i encara menys espai per poder atendre les pròpies necessitats.

Per això, moltes vegades quan els adults que tenim criatures diem que necessitem “temps per nosaltres”, acostuma a implicar sortir de casa i fer alguna activitat que ens desconnecti del món dels infants o poder aïllar-se en algun lloc de la casa per fer activitats com llegir, escoltar música o no fer res. Precisament aquestes possibilitat van desaparèixer o es van reduir dràsticament amb el confinament i molts vam experimentar que l’equilibri entre atendre als infants i tenir un espai propi (a part d’altres obligacions), es va trencar. Durant les vacances escolars acostuma a passar una cosa similar. De cop i volta les famílies hem d’assumir la cura dels infants moltes més hores del dia i, sobretot si som l’únic adult amb ells, ens resulta molt difícil trobar moments de descompressió, espais per respirar i tornar a posar l’atenció a nosaltres mateixos.

Ens trobem doncs de cop i volta amb el repte de començar a practicar el que es diu una atenció fluctuant: estar amb tu i alhora estar amb mi; poder estar amb tu, infant,  escoltar-te i atendre’t, i alhora en recordar-me també d’escoltar-me a mi i posar l’atenció en el que necessito jo.

Exercici: connexió amb la meva necessitat

Per fer aquest exercici necessitaràs un mínim d’uns 15-20 minuts en un entorn tranquil. El primer pas de l’exercici és donar-te a tu mateix o mateixa el permís de prendre’t aquest espai de temps per tu i, si cal. Potser caldrà que demanis ajuda als altres membres de la família perquè això sigui possible. És un temps important per cuidar-te i que també és en benefici dels altres. Atendre’t a tu i donar-te un espai, és fer-te responsable de la teva necessitat i de l’impacte que tu tens en la vida dels altres.

En funció de cada situació, podràs tenir un espai més o menys còmode, però això no serà limitació per fer aquest exercici. Posa’t en una posició còmoda però activa, per tal de poder treballar amb la teva atenció. Intenta fer la primera part de l’exercici amb l’esquena recta, sense recolzar-te sobre cap superfície. Cap al final sí pot anar bé tenir una paret o el respatller de una cadira per recolzar-te i descansar. Tingues també a mà una ampolla d’aigua.

Tanca els ulls i obre una mica la boca, relaxant les mandíbules. Fes tres respiracions profundes i posa la teva atenció en aquestes respiracions. Si et ve un badall o necessitat d’estirar-te, no et tallis i fes el moviment que necessitis.

Ara faràs un repàs del teu cos a nivell sensorial. Molt lentament t’imagines que vas passant un escàner per totes les parts del teu cos, des del cap fins als peus: el cap, la cara, el coll, les espatlles, l’esquena, els braços, les mans, el pit, la panxa, la zona genital, i baixant per les cames fins als peus. Després tornes a pujar l’escàner cap amunt, fent el recorregut invers. Es tracta de dirigir l’atenció cap a les sensacions físiques que tinguis a cada part del cos. Rrecorda’t d’anar poc a poc i, si venen pensament, re enfoca la teva atenció cap a la respiració i després cap a una part del cos.

Un cop completat l’escaneig de sensacions, et preguntes: quina sensació o sensacions destaquen al teu cos? Porta les teves mans a aquesta zona per connectar-hi amb les sensacions i intensificar-les. És com si amb la teva atenció estiguessis “sintonitzant” les sensacions. Com és aquesta sensació? Descriu-la. És agradable o molesta? Té algun moviment? Si tingués algun moviment, d’on i cap a on aniria? Quin color li posaries?

A continuació, pregunta’t amb quines 2 emocions et connecta aquestes sensacions. Les emocions bàsiques serien: la ràbia, la tristesa, la por i la alegria que es pot manifestar com a tendresa, erotisme i curiositat. Amb quines d’aquestes emocions et connecta aquesta sensació en aquesta part del cos? És possible identifiquis fàcilment la primera però normalment sentim una barreja d’emocions, i de vegades, una està tapant una altra més profunda. Si no saps quina podria ser la segona, pregunta’t: i si ho sabessis, quina seria?

Ara pots resumir en veu alta el que has descobert fins al moment: tinc una sensació que és així i així en aquesta part del cos i aquesta sensació em connecta amb aquesta i altra emoció.

Per exemple. “Tinc una sensació molesta a la base del coll, com un tap que em costa empassar. Té un moviment molt concentrat allà mateix, com donant voltes, i el color que em ve és fosc, com blau marí. Aquesta emoció em connecta amb la ràbia i la tristesa.”

El pas següent és preguntar-te: Què pot haver que em connecta amb la emoció 1 i què pot haver que em connecta amb la emoció 2? Posa atenció en mantenir la connexió amb la sensació física i les emocions metres estiguis verbalitzant.

Seguint amb el mateix exemple d’abans, una possible resposta podria ser: “Em fa ràbia no tenir ni un moment per mi, estar constantment fent coses, que no parin de demanar-me…” I la tristesa? “Sento que no puc amb tot, que em perdo, que la vida passa volant i que no estic gaudint… que m’estic perdent la vida, que necessito respirar.”

És possible que amb l’exercici es mobilitzin aquestes emocions que estàs sentint. Deixat espai perquè puguin sortir del cos, sense tallar-les. La emoció és com una onada: encara que sentis que pugi, si la deixes fluir, veuràs com després sentiràs que es va calmant, que va baixant. En aquest moment, si ho necessites, recolzar l’esquena contra una paret o en una cadira et pot ajudar a transitar la emoció.

Quan la emoció es vagi calmant una mica, pregunta’t: Què necessito? Deixa’t venir totes les idees que siguin sense entrar en discussions sobre la possibilitat de poder atendre aquestes necessitats. Què necessito? Verbalitza per a tu mateix tot allò que sents que necessites en aquest moment. Repeteix-te la pregunta algunes vegades fins que vagi prenent forma aquella necessitat que més destaqui en aquests moments. Seguint amb l’exemple anterior: “Necessito estar sola. Necessito silenci. Necessito plorar. Necessito moure’m. Necessito descansar…”

Quan sentis que has acabat de transitar la emoció i de verbalitzar allò que necessites, prepara’t per anar tancant l’exercici. Ara sí, recolza l’esquena contra una paret o el respatller d’una cadira i deixa’t caure, descansant sobre la superfície que et sosté. Deixa’t uns minuts de sentir aquest recolzament i pren tres glops d’aigua, de mica a en mica, posant l’atenció en el recorregut que fa l’aigua dins del teu cos. Quan et sentis preparat, al teu ritme, ves obrint els ulls. Dóna’t uns minuts de prendre contacte amb la realitat exterior. De vegades rentar-te les mans i la cara, pot ajudar a anar transitant aquesta tornada a l’exterior.

L’objectiu de l’exercici no és tant passar a l’acció com simplement donar-te un espai per connectar i donar-li un lloc a la teva necessitat en aquest moment. Normalment després de fer una activitat així, encara que estiguem remoguts emocionalment, estem més tranquils i descansats. Ens hem dedicat un espai de temps i d’atenció, atenent una necessitat pròpia d’escoltar-nos, i ara podem tornar cap a fora i acompanyar als altres des de una posició més relaxada i serena.

Aquest exercici complet necessita d’un temps, algunes persones el fan en 10 minuts, mentre d’altres potser necessiten 30. Poder-lo fer de tant en tant de manera completa t’ajudarà a desenvolupar la capacitat de introspecció i connexió amb tu mateix. També pots fer una versió breu de manera més freqüent. Senzillament atura’t i pregunta’t: què necessito? Seria com donar-te microespais d’atenció, practicant el dirigir voluntàriament la teva atenció cap al teu interior, per després poder tornar a posar l’atenció en els altres i en l’entorn, de manera més tranquil·la i equilibrada. Si t’ha agradat aquest article, també pots llegir el primer que vam elaborar dins d’aquesta iniciativa d’acompanyament emocional per a les famílies de l’Escola Fort Pienc, abordant el tema de la exigència i l’autoexigència.

Autores: Frida Sánchez i Marion Zibelli.

Per a més informació sobre nosaltres: www.lavidaencolor.com